Surto de l'hotel amb una samarreta verd llimona, però just sortir quedo plena de mosquits i amarada de suor. Em canvio per un vestit fosc molt fresc i torno a sortir. Anem a passejar pels carrers entre les botigues i paradetes. Recordo carrerons molls i humits, plens de tendes amb robes de seda de mil colors. Els ulls i les mans se me'n van cap a aquelles muntanyes ben ordenades de tel.les. Miro i toco i no escolto quan em parlen i en un d'aquests moments hi ha alguna cosa que se m'aferra a la meva ma. Miro i em sorprenen uns ulls preciosos, ulls de súplica, però de súplica de què? I faig com si res i segueixo caminant amb aquesta maneta agafada a la meva i jo ni l'agafo ni la deixo anar. És una nena; potser té 2 anys però no més. Va despullada, sense sabates. Va bruta, però els ulls li brillen. Em giro i veig una mica més enllà una dona; segur que és la seva mare. No la perd de vista, ni a la nena ni a mi. No recordo com de cop van desaparèixer les dues, però recordo que la vaig dur molta estona agafada de la ma i de camí cap a casa vaig pensar moltes vegades com hagués estat si me l'hagués endut. Sylvia Sanz
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada