PEDALEJADA NOCTURNA A HUAHINE

Era una nit de lluna plena quan els tambors i cants ens varen fer desviar de la nostra ruta per tenir una de les vivències més autèntiques a la Polinèsia francesa.
Tot va començar quan a mitja tarda varem arribar a la preciosa illa de Huahine. Havíem contactat per telèfon amb la Mèlanie, una americana enamorada de l'illa i del seu marit polinesi, que ens estava esperant puntual al petit aeroport per traslladar-nos al familiar Càmping Vanaa. Disposàvem d'alguns dies per descobrir els racons de l'illa però un cop instal·lats amb la tenda sota els cocoters de la platja vam decidir aprofitar la tarda desplaçant-nos amb les bicicletes fins a Fare, la població més gran.
Només havíem de seguir l'única carretera de l'illa en direcció nord i per tant no teníem pèrdua. La llum càlida del capvespre il·luminava els cocoters i les aigües del llac Fauna Nui prenien nous matisos mentre recorríem la solitària carretera. Al cap d'una hora de pedaleig varem arribar al petit poble just quan el sol acomiadava el dia. Els polinesis que hi havia al port fent-la petar ens saludaven tot reconeixent les dues bicicletes americanes de colors estridents: -Iaorana manava- ens deien somrients.
Les postes de sol a les illes de la Societat són fugisseres. T'enamoren un breu instant del que mai en tindries prou i massa aviat tot canvia. Així doncs, com que ja era fosc vam compartir taula amb la gent que es reunia a les caravanes que feien menjar al bell mig del poble, davant del mar.
Després del sopar vam emprendre el camí de tornada. El cel era un mosaic amb l'estrella del sud competint amb brillantor amb la lluna tan gran i propera que ens feia oblidar la foscor del voltant. No feia mitja hora que pedalejàvem quan vam sentir música de fons. Prenent un camí de sorra varem veure un amfiteatre enmig del no res i ens hi vam apropar. De seguida van enretirar una mena de tanca per poder desar les bicicletes sense que fessin nosa i ens varem endinsar en un món festiu que ens va sorprendre a primer cop d'ull.
Enmig d'una gran esplana amb grades plenes d'illencs hi havia un grup de ballarins executant una complexa dansa mentre un grup musical i el seu cor entonaven cançons amb ritmes cadents que ens recordaven que érem al bell mig del paradís.
Ens van acollir amb despreocupació, per nosaltres era com ser dins un quadre que et mostra els secrets d'una cultura: les dones amb els pareos típics, els grans hibiscus i els olorosos tiarés a les orelles i rient escandalosament per qualsevol motiu. Els nois amb camises amb grans estampats i accessoris de palla i fulles mostrant els seus cossos bruns i forts. L'ambient era tan intens a la pista de ball, on a vegades hi havia més de cinquanta ballarins i ballarines movent-se amb intensitat i precisió, com a les grades i passadissos on amb el seu caràcter despreocupat reien, cantaven, jugaven i no paraven de menjar tot tipus d'aliments. Els més buscats: els xurros amb nata que corrien a dojo posant en perill la integritat de més d'un.
Tot plegat composava una barreja que descrivia el caràcter despreocupat i feliç dels habitants de Huahine, una de les illes amb més esperit independent, aprofitant una de les seves celebracions locals de les que varem tenir el privilegi de ser-ne espectadors. I amb els sentits impregnats de vida varem seguir pedalejant sota la capa dels estels en els mars del sud...
Marta Colomer i Coma