Abans de marxar, algú em va dir que a Xicago havia arribat la primavera, però es va equivocar. El viatge va ser llarg: Barcelona, Roma, Roma Nova York, Nova York, Xicago. El director de l'institut em va recollir a l'aeroport i em va dur fins a la residència d'estudiants on m'instal.laria fins a trobar un pis. L'edifici era just davant del llac, la Lake Shore Drive, una avinguda de 7 o 8 carrils i molt a prop de la feina. L'habitació era molt senzilla, austera diria jo : un llit amb una manta de la mili, una petita tauleta amb 1 cadira, un armari i un bany. La finestra donava al llac! Quin luxe! Em vaig deixar caure al llit, però tenia gana i vaig sortir per conèixer la meva nova ciutat. Vaig comprar un paquet de pa de motlle integral i un pot de melmelada de gerds. Aquest va ser el meu esmorzar i sopar de molts dies.Quan ja duia molta estona caminant, vaig notar el cansament: un viatge llarg, massa novetats per un sol dia. Començava a ploure i feia un fred de rigorós hivern. Quan tornava cap a casa, quasi fosc, i just girava la cantonada de la Lake Shore Drive, una ventada es va endur el meu paraigües i jo, per no volar, em vaig agafar fort a un fanal! Jo no era Mary Poppins!! A Xicago no valen els paraigües!! Quan fa vent calen les dues mans per agafar-te a qualsevol lloc.
Sylvia Sanz
1 comentari:
Jo no hi he estat.. però m'agradaria molt....
Publica un comentari a l'entrada