La bici, la vaig entrar al vaixell a peu, perquè em semblava que sinó cauria a mar. Érem molts i moltes bicicletes velles i també un cotxe vell carregat amb sacs de dormir i un dipòsit de plàstic de 50 litres d'aigua.Les tres setmanes pedalant per l'illa, sota un sol de justícia amb la pell plena de butllofetes petites -barreja de sol, sal i suor- no són el què més recordo, però en canvi no m'he oblidat d'aquells animalets que ens feien passar la nit en vetlla sota el cel ras. No eren els mosquits. Eren les paparres que s'enganxaven a la pell i s'inflaven com si fóssim gossos.
Sylvia Sanz Moix
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada