MYANMAR

El país d'un milió de pagodes, un dels últims indrets del sud-est asiàtic que encara manté una identitat misteriosa i una vida quotidiana guiada pels principis del budisme. Motiu que em semblava suficient per preparar un viatge a aquest fascinant destí, si no fos perquè no parlava l'anglès.
Vaig intentar solucionar-ho amb un curs en una acadèmia i, després d'uns mesos, li vaig preguntar al meu profe si, amb l'anglès que havia après, podria viatjar pel meu compte a Myanmar.
- Ni boig! em va respondre.
Van poder més les ganes que el meu domini de l'idioma i ens vam posar en marxa..
Myanmar no és un destí turístic habitual. Des del moment en què poses els peus a l'aeroport de Rangun veus que tot és molt especial i que el país d'un milió de pagodes es transforma en el país d'un milió de somriures. Somriures vermells, en moltes ocasions pel costum de mastegar betel tot el dia que els deixa les genives amb un aspecte sagnant. Somriures que t'acompanyen durant tot el viatge a l'igual que tot tipus d'experiències.

Però ens en va passar una de ben curiosa en un restaurant a la vora del Llac Inle, un lloc on la gent centra la seva activitat al voltant del llac.Hi conreen horts flotants i s'hi desplacen amb les seves barques remant amb les cames i un sol rem.
Des de la capital Rangun vam llogar un cotxe amb xofer per recórrer tot Myanmar. Dos dies de trajecte separen Rangun del llac Inle. No era molta distància però les quatre o cinc punxades diàries van fer el camí més llarg del compte.
Finalment, una avaria a prop del llac ens va deixar tirats i com que no hi havia tallers ni servei de grua, vam acabar el trajecte amb un divertit però atapeït transport local. Una “pick up” adaptada per a vuit places. No sé com, però ens van fer lloc entre gallines, ànecs i uns quinze passatgers més, que s'amuntegaven per tot arreu.
Per fi, una vegada vam arribar a l'hotel, vam decidir sortir a sopar. Una bona opció és preguntar per un bon restaurant a altres turistes, però portàvem dos dies sense creuar-nos-en cap. Així que ens vam deixar aconsellar per la nostra guia de viatges que, per cert, solament s'editava en anglès.
“The four sisters restaurant” semblava una bona opció. Era un restaurant típic birmà. Una bonica casa de bambú elevada per sobre de les aigües del llac.
El sopar era boníssim i incloïa música i danses típiques birmanes. Quan vam demanar el compte, per a sorpresa nostra, ens van cobrar una quantitat fixa per les cerveses i pel sopar només la voluntat, però si no havíem quedat satisfets no havíem de pagar res.
Vam quedar tan satisfets que vam pagar més que en cap altre lloc.
Enrique Gallardo