TURQUIA. Portes i claus

Si penso amb el viatge que vaig fer durant 5 setmanes per Turquia, em vénen al cap dues anècdotes relacionades amb les portes i les claus.
La primera va passar el 6 d'agost quan després d'haver dormit en un petit hotel, sense cap tipus de glamour ni luxe, vàrem sortit a passejar per la ciutat: Zonguldak, al nord del país. Després d'un matí molt agradable, acompanyats per un turc professor d'alemany vàrem tornar a l'hotel amb l'objectiu de recollir les motxilles i anar a buscar l'autocar per marxar cap a Amasra. Quina sorpresa! La clau de la nostra habitació havia desaparegut i ningú de l'hotel la sabia trobar. No ens quedava temps, l'autocar marxava, i tots ens començàvem a impacientar i, si hem de ser sincers, a desconfiar de la bona fe dels responsables de l'hotel. L'amo de l'hotel, mig desesperat, ens comentà que creia que se la havia endut la senyora de la neteja i que aquesta havia anat al mercat i no sabia quan tornaria. Tots vàrem començar a posar-nos nerviosos, el professor d'alemany que és qui ens va recomanar l'hotel, nosaltres que vèiem com passaven els minuts, i ... va aparèixer l'amo de l'hotel amb una destral decidit a trencar la porta! Finalment es va imposar una mica de seny i vàrem provar d'obrir l'habitació amb la clau de la cambra del costat de la nostra i VOILÀ!! Ja teníem la porta oberta.
Un dia després, ja instal·lats a Amarsa, aquest cop en una casa particular que llogaven habitacions als turistes, ens va tornar a passar un incident amb la porta de l'habitació. Al vespre a l'anar a dormir, vàrem tancar la porta amb clau per dins. Fins aquí tot normal, però al matí, ens vàrem despertat amb unes ganes boges d'anar al “tuvalet” i SORPRESA!: la porta no s'obria per molt que intentéssim girar la clau cap a un costat o cap a un altre. Finalment, empassant-nos la vergonya i intentant fer-nos entendre per qui pogués sentir-nos, ens vàrem posar a cridar per la finestra. La sort, va ser que unes noies que també dormien en aquell pis, o en el de sota, no ho recordo ens van sentir i ens van venir a obrir.
No recordo si a partir d'aquell moment vàrem deixar totes les portes obertes fins que vàrem acabar el viatge.
Eva Elhombre